Todo pasa...

Hola querido amigo, hemos estado unos días de vacaciones en Inglaterra, básicamente en Londres, aunque hemos visitado alguna ciudad vecina como Brighton. Uuuhhhmmmm, ¿de qué me suena ese nombre? ¿De Brighton 64? ¿de la academia de inglés esa?, no hombre, no: allí se caneaban los Mods y los Rockers en la peli aquella de "Quadrophenia". Je, je, sabía que te gustaría...

Ahí van unas reflexiones del viaje:

Des de sempre he tingut una mena d’obsessió o diga-li debilitat per tot allò que es mou de manera cíclica, amb rutina, amb lentitud però amb inexorabilitat com si fos impossible d’aturar. És el cas de les escales automàtiques, potser aquí a Barcelona no trobem grans escales on gaudir, com a molt em venen a la memòria les del CCCB o les de Montjuïc, Peró la cosa millora en escenaris com el metro de Madrid (p.e. a Sol) o encara més dantesc al metro de Londres (p.e. a Westminster), on les escales són de les més llargues que pots trobar, sempre pujant o baixant per tubs estrets on passen milers de persones cada dia casi sense adonar-se d’aquest procés de transport de matèria continu, sense fi.
L’altre concepte de moviment continu, repartidor de la seva carrega entre les persones que aguarden l’arribada d’un punt concret de la cinta, són les cintes de les maletes als aeroports. Visualment l’espectacle no ofereix cap decepció, inicialment parada sense maletes, amb el públic nerviós, ansiós per veure com comença a girar i a repartir la seva carrega, les maletes comencen a sortir per aquella mena de finestreta tapada amb uns plàstics que impossibiliten veure que hi ha a l’altra banda, fins i tot el més gran és quan una maleta no l’agafa ningú i torna a entrar per una altra finestreta i als que no ens ha passat desapercebut esperem impacients que torni a aparèixer de nou, com demanant que algú es faci càrrec d’ella.
Disposat a plasmar fotogràficament tot aquest procés, vaig tractar de treure unes fotos en l'últim viatge que vam fer. A l’anada, només pisar l'aeroport de Gatwick a Londres ja vaig entreveure que allò es convertiria en tasca impossible. L’obsessió dels anglesos per la seguretat i la meva pinta de ciutadà del sur d’Europa o del nord d’Àfrica segons com es miri va ser definitives. Morenito i amb barba de 3 dies, els serveis de seguretat em van calar ràpidament com individu a vigilar, i el simple fet de treure una càmera podria haver sigut agafat com a acte terrorista d'una cèdula marroquina buscant problemes. Ni tan sols el fet d’anar amb els nens em va treure aquella sensació de ser vigilat per l’ull que tot el veu.
Al viatge de tornada, la cosa va anar una mica millor. Tot i que l’aeroport del Prat també està ocupat per les forces vives, sí que em va resultar possible treure la compacta i fer algunes fotos, mogudes, desenfocades, però que em permetran enrecordar-me de l’espectacle a casa. Evidentment, la cosa es va acabar quan em van avisar que fer fotos als aeroports està terminantment prohibit per la legislació vigent. D’això ja s’encarreguen la multitud de maderos, picolos, securates i resta de personal que poblen les sales de l’aeroport. Com a forces de repressió només faltava algun membre dels e-cristians perquè el teatre fos complert. Deixo alguna mostra, incloent una amb l’ombra o l’estela d’un passatger saltant per sobre de la cinta.